Aquest és el segon microcapítol de "Coses de Marieta". És una aventura que fa temps que m'anava pel cap i poc a poc, va conformant-se.
Ja sabem que per escriure cal arriscar-se a fer una mica el ridícul. I avui, només avui, per ser el segon dia, demano disculpes per l'atreviment.
M’he passat tres quartes parts de la meva vida, estudiant com tractar
el dolor de la gent, i m’he adonat que he desatès el dolor més important, el
meu. He escrit pàgines i pàgines sobre la fisiologia del diferents tipus de
dolor, sobre les seves causes i sobre el seu tractament, però fins avui no ho
havia fet sobre la persona que em trobo cada matí en front del mirall. Avui escric
de manera diferent. És per a mi mateixa.
De vegades em costa saber on estic. Si en realitat, sóc qui vull ser o qui
volen que sigui. No us heu fet mai aquestes preguntes? Jo m’acabo d’adonar que
no. Aquesta és la primera vegada que me les faig directament, sense donar-hi
voltes.
Avui he llegit un article que parla d’un estudi sobre qui són més
felices, les persones que donen més importància a tenir diners o les persones
que li donen més importància al temps. En l’estudi s’arriba a la conclusió de
que hi ha la possibilitat de que les persones que donen més valor al temps
siguin més felices, però com tots els estudis no poden demostrar que les que donen més valor als diners tampoc no ho siguin.
Els metges sabem que els estudis són una eina per justificar el que ja se sap o es pensa per endavant. I en aquest cas, no estaria gaire ben vist que l’estudi
verifiqués que per ser feliç cal tenir diners. Això seria una apologia a l’avarícia,
una realitat que es consideraria incorrecta i impopular en una societat, que en
el fons és del tot materialista, i que mira de “reüll” als que defensen que les
coses immaterials són les essencials. A més a més de desolador per als que
saben, que per molt que vulguin més diners no els podran aconseguir, i a sobre,
tampoc podran ser més feliços.
Una altra conclusió de l’estudi és que quan les persones ens fem més
grans anem canviant les prioritats i ens decantem cap a voler més temps i menys
coses. Estic d’acord. És inevitable que amb el pas del temps, quan mires enrere,
veus que has fet coses, però també que n’has deixat de fer moltes altres.
Fa uns dies parlant amb una persona, li vaig dir que no em penedia de
res del que he decidit fer en la meua vida, però no vaig ser del tot honesta.
No li vaig dir que del que sí que em penedeixo és de totes les coses que no he
fet.
Sí. La temor ha estat una constant per a molts dels que hem nascut amb
l’estigma de ser responsables i no sortir mai de la línia marcada per la
família, pel treball i per la societat que ens envolta. Jo he estat una
d’aquestes persones i ara tinc alguns dubtes de si això ha valgut realment la
pena.
Una de les coses que no he fet, és gaudir al màxim de totes les coses que la
vida m’ha atorgat amb una dedicació proporcionada. M’he sentit recompensada a nivell laboral amb una plaça d'adjunta en un hospital de referència, m'he sentit estimada i molt
valorada pels meus pares i família, m’he sentit estimada per amics i sobretot
m’he sentit estimada per la meua parella. Tot i que de vegades aquestes
demostracions han estat molt subliminars. Crec que el nostre amor sempre ha
tingut el catalitzador del meu enamorament incondicional cap a ell, tan gran
que ha eclipsat l’amor que hauria d’haver cultivat cap a mi mateixa. Aquesta és potser la segona gran
cosa que he deixat de fer i que potser ara intento recuperar de manera desesperada. Potser perquè ara em trobo sola i ell ha començat el seu camí cap a
no se on, però sense mi.
També han succeït alguns fets paranormals que m’han fet il·lusionar.
Dic paranormals perquè és del tot improbable que una persona tan jove pugui
sentir-se atreta per mi. Però tan li fa. Aquesta sensació- que els meus
principis consideren del tot indigna i que la meva incipient autoestima la
considera molt digna- de sentir-me admirada i observada a través d’uns ulls
brillants i potencialment desitjada per un cos jove, em fa sentir viva i
esplèndida en l’inici de la meva maduresa física, que no mental, tal i com ho
ratifica aquest últim paràgraf.
Jo que m’he passat tres quartes parts de la meva vida com anestesista,
estudiant com tractar el dolor de la gent, m’he adonat que he desatès el dolor
més important, el meu.
Paris, 7 de gener de 2010,
Primer dia de viatge. Destí, cap a mi mateixa